Em pensava desapareguda... Poc et veia... Està armant la fletxa...?Què estàs fent...? Estiro el cordell i no arriba el peix... S'ha tornat anxaneta i vola pels núvols...Quin desori del preparar... S'ha amagat esperant que surtin nous profetes...Avui he trobat els rovellons... Quin goig...Els guardaré al cistell ... grossos i tendres tindran gust de bosquina, de mata i botxa negra i blanca... <<<Vista que no set coli algun estaperol...No, aquí la verge sols diu veritats incontrovertibles... Va, llegiré el conte, conec l'idioma,// fa temps que vull contar-te coses i no goso de trencar la teva pau que potser és de treballs que esmerces en silenci...Fes circular la ploma que es bo i sa per la ment... Cada pàgina és un ciri que crema i ennobleix l'instant fent-lo perdurable.Una abraçada de l'Anton.

Desapareguda? No,no, Anton. Tal vegada mesurada en les xarxes socials. No obstant això, continuo fent el que m'agrada, allunyada de tot i de res, respirant cada moment que pugui eixamplar-me els pulmons.
M'encantarà escoltar tot allò que em vulguis contar. Els meus silencis tenen obertes les portes de bat a bat els amics. El seu interior és un gran aldarull per qui vol endinsar-se.
No pots imaginar com circula la ploma, Anton.
Gràcies!

Una abraçada.